Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Sánchez impulsa una regeneración que incluye una reforma del Poder Judicial
La fumata blanca de Sánchez: cinco días de aislamiento, pánico y disculpas al PSOE
Opinión - ¿Y ahora qué? Por Marco Schwartz

CV Opinión cintillo

Màfies o PAIs: la realitat que es vol amagar

0

La denúncia de la promotora del PAI de Llíber (Grupo Vapf) al diputat de Compromís Gerard Fullana dona molta actualitat a l’última novel·la de Xavier Aliaga, Això no és un western (Editorial Clandestina), la qual ens endinsa en les trames mafioses de la comarca de la Marina, unes màfies que procedeixen sobretot de l’Europa de l’Est i que es blanquegen per mitjà d’empreses del ram de l’hostaleria i de la construcció. Tothom sap que, d’unes dècades ençà, les comarques valencianes del sud són un viver per a l’hampa luxosa europea: el tràfic de droga, de dones, d’armes, etc., hi ha augmentat de manera alarmant. Als nostres novel·listes de gènere negre —Ferran Torrent, Felip Bens, Silvestre Vilaplana...— de l’últim que se’ls pot acusar és de no ser realistes. A més, en aquest tipus de novel·les, com en la d’Aliaga, s’evidencien un parell de fets molt preocupants: la facilitat amb què actuen les màfies al País Valencià, i els límits perillosos, tèrbols, en què es cuina el negoci de la construcció que, amb la connivència o la participació del poder polític (PAIs, plans d’ordenació urbana, licitacions de terrenys per a construir plantes fotovoltaiques, etc.), s’acosta a un modus operandi mafiós.

Estem cansats de comprovar que la legalitat d’un projecte urbanístic no en dissuadeix l’empresa promotora de dur a terme pràctiques de gestió poc o gens ètiques, com ara la pressió, la intimidació o l’extorsió sobre determinats col·lectius, com ara l’agrícola o l’ecologista. És el cas del Grupo Vapf, que ha tingut la barra de repartir centenars de pamflets per la vall de Pop per a infamar el diputat Gerard Fullana i, com que no n’ha tingut prou, fins i tot l’ha denunciat i l’ha citat en un acte de conciliació —quanta bondat!— perquè es retracte de les seues opinions. El Grupo Vapf diu que no pot permetre “la difamació i la mentida” del diputat de Compromís, com si Gerard Fullana no tingués llibertat d’expressió o, encara més, el dret d’equivocar-se. Al meu entendre, el pitjor d’açò no és que el Grupo Vapf vulga construir 500 xalets en un paratge de muntanya tenint en compte uns estudis ambientals caducats —una aberració mediambiental, es mire com es mire— sinó la desvergonyida prepotència amb què una empresa privada vol fer callar els qui no combreguem amb la seua visió de la vida.

I, mentrestant, el president Carlos Mazón ha anat a Brussel·les a demanar a la Unió Europea un nova política mediambiental més respectuosa amb l’agricultura. Acompanyat del conseller d’Agricultura de Vox —un senyor a qui li deu costar distingir entre una aixada i un lligó i qui, de moment, tan sols s’ha dedicat a beneficiar el lobby de la caça—, el president de la Generalitat no ha dubtat a fer negacionisme climàtic. Mazón ha dit a Brussel·les que “necessitem una Europa que deixe de ser contradictòria amb l’agricultura” i que hi ha hagut “un absolut desequilibri entre el discurs mediambiental i la realitat”. Ai, la realitat, que barata que es ven, sempre a preu de saldo! Perquè la realitat que costa de vendre és que, al País Valencià, qui ha anat directament i brutalment contra l’agricultura són les grans constructores, que han volgut menjar-se el món per un garró —com diuen al meu poble. Unes constructores, uns grups immobiliaris, que han tingut el poder polític de cara: durant els governs del PP que va encetar Eduardo Zaplana —aquests dies amb problemetes amb la justícia— i, després del parèntesi del Botànic, en el govern de PP-Vox de Carlos Mazón, que reprèn la política de deglució del territori en què només s’enriqueixen unes elits que, a voltes, costa de diferenciar de les simples màfies.

Fa poc Carlos Mazón va dir que, de tant en tant, quan tenia temps, llegia la revista infantil Camacuc. Jo li recomane que, com diuen avui dia, passe pantalla i comence a llegir novel·les de gènere negre com Això no és un western. Potser així obrirà els ulls a una altra realitat i, com a president de tots els valencians, defensarà com toca els diputats valencians democràticament elegits que, tot i no ser de la seua ideologia, no es mereixen ser insultats o intimidats per cap grup de pressió, siga legal, poc net o mafiós.

Etiquetas
stats